Seixanta anys.
Moltes felicitats per haver-hi arribat en plena forma.
Per part meva, desitjar-te que en facis moltíssims més i... tres regals virtuals! :
1. UN NÚVOL DE PARAULES
2. UN POEMA
En el tabaco, en el café, en el vino.
Al borde de la noche se levantan
como esas voces que a lo lejos cantan
sin que sepa qué, por el camino.
Livianamente hermanos del destino,
dioscuros, sombras pálidas, me espantan
las moscas de los hábitos, me aguantan
que siga a flote entre tanto remolino.
Los muertos hablan más pero al oído,
y los vivos son mano tibia y techo,
suma de lo ganado y lo perdido.
Así un día en la barca de la sombra,
de tanta ausencia abrigará mi pecho
esta antigua ternura que los nombra.
("Los amigos" de Julio Cortázar)
3. UNA CANÇÓ
Petonets.
Petonets.
M'has deixat sense paraules, m'has fet emocionar en la intimitat de casa meva. Tot molt bonic i emotiu! el núvol de paraules preciós, la poesia una declaració d'amistat i la cançó que acaba de tocar la fibra sensible!!!Moltes gràcies i no canviïs mai. És un luxe tenir-te com amiga!!!
ResponderEliminarEt trobaré molt a faltar en el dia a dia. Potser aquesta ha estat la idea que m'ha motivat a cercar aquestes paraules, aquest poema i aquesta cançó. No obstant això, comparteixo amb tu l'alegria del teu descans professional.Te'l mereixes. I sempre trobarem moments per trobar-nos. Per mi també és un luxe tenir-te com amiga.
ResponderEliminarUn petó.
Hola de nou.
ResponderEliminarAra... una mica d'història.
El meu primer cap, ja saps el senyor Marcel·lí deia a les senyores que preguntaven algun preu:
-"Sesenta perquè està cansat"
"Noventa, perquè està espatllat".
Aqueste dues xifres, i altres coses més, me'l recorden sempre.
Ah!, i si una dona demanava unes mitges que no fessin carreres, deia que teníem unes "d'uralita que anaven divinament". Algunes no l'entenien i les hi demanaven.
Era molt bona persona i molt divertit.
M'he tornat a mirar el teu regal virtual de cap a peus i tot d'una tirada (escoltant la cançó sencera) i m'he emocionat.
És bonic emocionar-se d'aquesta manera. És compartir sentiments.
Fins demà.
Pq
Jo també recordo el senyor Marcel·lí de "Cal Serfull" (es deia així, oi?). La meva mare era modista i hi anàvem molt a comprar, tenia molta ironia i sempre em feia riure. Una abraçada virtual.
ResponderEliminarSimona
Sí. Cal Serfull. Ell es deia Marcel·lí Ferré. Serfull era el sobrenom o "mote" que li venia del seu pare.
ResponderEliminar