Primavera a L'Hospitalet

L'Acollidora (Imatge: cpnl.cat)

Dels carrers s'emparen, brogit, estridència...

Els motors escampen fums i pestilència...

Però jo l'estimo, malgrat el traüt,

l'aire d'aquest poble, tan meu, tan sabut,

i estimo les cases, els camps, les muntanyes,

les cares amigues, les que em són estranyes...
Enlloc de la terra sóc tan al meu grat

com en el meu poble-suburbi-ciutat

 que és on vaig néixer i el meu fill naixia

  i l'amor dolcíssim em fa companyia.

I oblido que els altres -ulls de mesquinesa-

 diuen que el meu poble no té cap bellesa
i és ple de defectes més que no virtuts

i un gris de fumera pinta sos escuts...

  Fragment de "El meu Hospitalet", d'en Francesc Marcé i Sanabra (1953)

Can Gajo (Font de la imatge:lhospitaletdellobregat.wordpress.com/)

Jo, com el poeta, també sóc hospitalenca.  Vaig néixer, ara fa ja uns quants anys, al bell mig de la Rambla Just Oliveras, a can Gajo, un edifici construït l'any 1910. El nom inicial era la Torre Puig i era considerada de gran valor estètic. Va funcionar com a hospital des de l' l'any 1925 fins el 1982. A partir d'aquí va córrer la brama (i així ho justifiquen els arxius històrics) que havia entrat dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat del qual, i per diverses raons, va sortir l'any 1994. Es va enderrocar amb la intenció de dedicar-lo a equipaments sanitaris privats i ha acabat allotjant equipaments d'oci públics.

Quina pena! Quin desencís! Tan orgullosa que em sentia jo per haver vist per primera vegada la meva ciutat des de la l'habitació del balcó dret del primer pis. Tot just el que queda tapat per la palmera.

Bé, ens traurem l'enyorança de sobre i celebrarem que la Rambla està molt bonica ara que ha arribat la primavera. Hi trobem cares amigues, cares estranyes... Lloc de trobada. Rambla amunt, Rambla avalI, tot passejant "no tens temps de fer un badall".
I, per a celebrar-lo, el millor que se m'ocurreix és una cançó que l'hospitalenc Dani Flaco dedica a L'Hospitalet i a la seva primavera.

Carta a Platero

Querido Platero: ¿Dónde estabas?   Muchas veces me he acordado de tí a lo largo de mi vida. Me haces recordar mi tierna infancia. Aquella en la que no había libro de lectura que se preciara donde no se te describiera: "Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no lleva huesos. Sólo los espejos de azabache de sus ojos son duros cual dos escarabajos de cristal negro. Lo dejo suelto y se va al prado y acaricia tibiamente, rozándolas apenas, las florecillas rosas, celestes y gualdas. Lo llamo dulcemente: ¿Platero?, y viene a mí con un trotecillo alegre, que parece que se ríe en no sé qué cascabeleo ideal". 

Muchos niños y muchas niñas de muchas generaciones te hemos ido siguiendo: que si para mejorar la lectura, que si para trabajar la descripción, que si para trabajar los recursos literarios..., pero luego desapareciste de los libros escolares. 

Hace unos días, mirando libros, te he vuelto a ver en el estante de una librería. No me lo he pensado dos veces: "L'ase Platero" en pictogramas (no diré la editorial para no hacerle publicidad). Te he hojeado, ojeado y comprado.

¡ Te han reeditado!

¡Felicidades!

Pero, ¡cómo han pasado los años!, ¡cómo han cambiado las cosas! (como dice el bolero).Tú sigues siendo pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón, que no llevas huesos...  Pero los niños de ahora no están acostumbrados a  que el protagonista muera al acabar la historia. Les gusta un final feliz,  un final incierto, un final cíclico, un final divertido, un final con moraleja, un final fantástico... 

He decidido que, cuando lo cuente a mis alumnos, obviaré el final que para tí quiso Juan Ramón Jiménez y me basaré en tu descripción y en tus aventuras. Una de las más bonitas, sin duda, es aquella en la que se explica que por la noche te bebes dos cubos de agua con estrellas. La metáfora sí la entenderán. Ya te contaré. 

Un beso.   

Paqui  

 ( Fuente de la imagen: absolutmadrid.com)

Las Arenas de Barcelona.

Ayer sábado, visité el nuevo centro comercial en que se ha convertido  la antigua plaza de toros Las Arenas, en la Plaza España de Barcelona. Me acompañaron mi marido, unos amigos y su hija.

Vaya lujo, ¡Qué montaje! Una obra de ingenio a la par que de arte.

Pese a ser el segundo día desde su inauguración, tuvimos el valor de coger el toro por los cuernos, ponernos el mundo por montera y darnos varias vueltas al ruedo.

La concurrencia era tanta (¡qué poco original es la gente!) que las tiendas, cual seguros burladeros, representaban un respiro, un cobijo, un resguardo del trote de los astados que inundaban el ruedo. Cuando cogíamos aire, salíamos de nuevo a la plaza a lidiar con otros banderilleros, rejoneadores y  toreros igualmente empujados por curiosos. 

¡Qué cuadrilla! 

Abrumados, decidimos salir por la puerta grande cuanto antes. Compramos poco. Yo, nada. Pero no me preocupo. Ya habrá tiempo de salir en hombros con paquetes por delante.

Lisboa

marzo, 2011

¡Rescatemos Portugal! ¿Rescatemos Lisboa? ¿Ahora? ¿Desde cuándo? ¡A buenas horas, Mangas Verdes!

Tengo que reconocer y reconozco que me he enamorado de Lisboa. Decadente, húmeda, bohemia, artista, mortecina, gris, alegre, provinciana y dulce a la vez. Decimonónica, manuelina, artesana, monumental y literaria. Erudita y llena de contrastes (cosmopolita y castiza a la vez a la par que rural y urbana)

Desde aquí invito a conocerla antes de que todo se derrumbe. Y, con esto no me refiero a su situación económica,  historia de una crisis anunciada.

No. Me refiero a que allí se rehabilita o se restaura poco, o muy poco, o nada. De seguir así, dentro de poco puede que nada quede de su castillo, de su catedral, o de sus casas de Alfama (donde los portugueses exponen su colada), o de las casas de fados del barrio Alto, o del elevador de Santa Justa, o.... 

Bueno. No es momento ahora de hacer apología de mi último viaje ¡Qué rimbombante ha sonado ésto! Como si yo fuera el capitán Tan y hablara de mis viajes por todo lo largo y ancho de este mundo (¡cómo se nota que pertenezco a la generación de los "chiripitifláuticos"!).

Simplemente, aconsejo visitarla.

De momento, y para seguir recordándola, un fado de Névoa, una cantante catalana que, siguiendo este enlace, nos muestra algunos de los encantos de Lisboa.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/215019.

Te amaré

Esta canción de Miguel Bosé dice cosas muy bonitas y que yo siento.
¡Qué bonito que te la dediquen!
¿Verdad?
Pues yo se la dedico a alguien y ese alguien ya sabe quién es.
Dedicada.

Em vindrà de gust escriure en català

De vegades, em vindrà de gust escriure en català, sí.

El català és i ha estat la llengua escrita que més utilitzo. Serà deformació professional, serà que m'hi sento còmoda, serà que m'agrada, serà que en tinc, de facilitat... Amb el pas del temps, he guanyat fluïdesa verbal, he enriquit el vocabulari i m'ha agradat conèixer, aplicar i explicar les normes. A hores d'ara, em costa escriure en la meva llengua materna i vehicular a casa meva, que és el castellà. Puc afirmar que el català és la meva llengua laboral, la meva llengua de ciutadana del país on visc perquè la considero meva des del bilingüisme, capacitat de la qual n'estic molt orgullosa. També forma part moltes vegades del meu pensament, del meu discurs intern i això m'agrada.

Des de petita, l'assignatura que més m'ha agradat sempre ha estat la llengua. A l'E.G.B. (aquella Educació General Bàsica que la meva generació va estrenar), només s'estudiava llengua castellana (en dèiem "Lenguaje") i francès. Va ser a l'Institut, concretament fent tercer de B.U.P. (Batxillerat Unificat Polivalent) que vaig començar a estudiar el català com a matèria curricular. Paral·lelament, feia pràctiques orals els dissabtes i durant les vacances d'estiu i nadal en una merceria del barri Centre de l'Hospitalet (el meu barri de naixença, infantesa i joventut). "Cal  Serfull" o "Cal Marcel·lí", com tothom la coneixia. Va ser entre vetes i fils, i acompanyada  per aquesta entranyable família, com vaig fer les meves primeres passes en aquesta aventura. Des d'aquí, els dono les gràcies per l'acolliment , la tendresa, la comprensió i els ànims. D'això fa ara ja uns trenta-quatre anys.

A la universitat, estudiant Magisteri, ho vaig tornar a tenir clar. Especialitat: filologia i, simultàniament al títol de mestra, vaig treure'm també el títol de mestra de català. I, ara, ja fa vint-i-nou anys que, des de la meva feina de mestra, en gaudeixo (dia rere dia) d'aquesta llengua dins i fora de les aules. I, sé de cert que encara em queda molt per aprendre.

Reivindico, però, la meva llengua materna, la llengua dels meus pares, la llengua amb la qual han après a parlar els meus fills i la llengua amb la qual em comunico a casa meva.

"El saber no ocupa lugar", deia el meu pare. I és ben cert.

Tant de bo en dominés més, de llengües del món. La comunicació entre les persones, potser, seria més fàcil.

O, potser, no.

Inauguración del blog

Eureka! Visca!

Ya lo he conseguido. Después de varios intentos, he logrado inaugurar mi blog personal.

"ENCUENTROS EN MI LUNA"

Vivencias, sueños, imágenes, sonidos, ... que me apetecerá compartir.

Mis cosas.

Para ejemplo, un botón (y nunca mejor dicho):

un poema que me recuerda mi infancia.

Botons

Dins del calaix de costura

(procurant no fer cap nosa)

la mare guarda uns tresors

dins d'una capseta closa.

Els tresors són fets de nacre,

de tons suaus o virolats,

prenen forma arrodonida

i amb dos o quatre forats.

He agafat la capseta

i he escampat els tresors.

La taula ha quedat clapada

d'estrelles de tots colors!

("Poemes de cada dia", Lola Casas)